diumenge, 4 de març de 2018

I amb el somriure la revolta

Difícilment podria trobar un millor motiu per reprendre l'activitat d'aquest bloc que la d'explicar-vos la visita que vaig tenir la sort de fer ahir a l'Oriol Junqueras a la presó d'Estremera. De fet, quan publicava la penúltima entrada en aquest bloc (22 d'octubre del 2017) l'Oriol encara no estava privat de llibertat.

El viatge cap a Estremera, un poblet de poc més de mil habitants al límit de la CA de Madrid en direcció a València, et permet pensar en moltes coses. És, en certa manera, un viatge interior que et remou la consciència i et força a sortir de la suposada normalitat a la que ens aboca la nostra vida quotidiana. I és que no és gens normal que tinguem dos membres del Govern - ell i en Quim Forn - tancats a la presó d'Estremera per complir de manera honesta i valenta el seu mandat polític, i a dos líders de la societat civil - el president de l'ANC Jordi Sánchez i el president d'Omnium Jordi Cuixart  - tancats a la presó de Soto del Real pel seu compromís en la defensa pacífica de les llibertats del nostre poble. Encara ho és menys que ho estiguin en presó preventiva, sense haver tingut el legítim dret a la defensa a través d'un judici amb l'únic objectiu d'alterar l'agenda política d'un país que vol ser lliure. L'Oriol, en Quim i els Jordi's són ostatges polítics. Convido i recomano a qui no ho tingui clar que faci un viatge fins a Estremera o a Soto del Real, encara que només sigui per acompanyar i donar suport a les seves visites. És un viatge molt clarificador per sentir a flor de pell com l'Estat exerceix el seu poder repressiu de manera discrecional i arbritrària.

I davant d'aquest panorama t'apareix el somriure de l'Oriol entrant a la sala de visites. El somriure de qui sap que guanyarem i que no hi ha millor manera d'afrontar les contrarietats que amb un optimisme i una naturalitat fora de mida. Colrat pel sol, una mica més prim i transmetent molta serenor, la seva actitud et desarma i et sorprèn a la vegada. Més important que les seves ordres i indicacions és el seu testimoni personal: si algú que està privat injustament de llibertat i de poder estar amb els seus éssers més estimats és capaç de sobreposar-se, com no ho hem de ser nosaltres? En resum, parlar amb l'Oriol a Estremera ens obliga moralment a treure el millor de nosaltres mateixos. Ningú va dir que seria fàcil i el seu somriure ens ho recorda.

Vam poder explicar-li que les activitats de la campanya Free Junqueras arreu del territori estaven tenint una molt bona acollida per part de militants, amics i de moltíssimes persones que hi empatitzen simplement com a demòcrates - sense potser ni considerar-se independentistes -. Li vaig parlar de la mobilització del meu (i del seu) Sant Andreu del Palomar.  Els seus veïns i amics, presents a la visita, òbviament li parlaren de la capacitat de mobilització del seu estimat Sant Vicenç dels Horts, on moltíssima gent també el recorda i el té molt present. I també de l'èxit de les parades a Martorell, tal i com ens havia dit feia uns minuts per missatge en Capi (el diputat Joan Capdevila). Entre un orgull i satisfacció mal dissimulats l'Oriol ens respon: "Us vaig dir que funcionaria, us vaig dir que això aniria d'aquesta manera". I és que el jefe està afortunadament en plena forma.

Li vaig voler transmetre que faríem el possible per treure'l d'allà. Coincideixo amb la diputada Ana Surra, que també formava part de la visita, quan diu "poner en libertad a Oriol y a los presos no lo podemos dejar solamente en manos de los abogados". Iniciatives com les desenvolupades per sindicalistes de tot Europa el passat dijous són replicables en diferents sectors i necessàries per fer entendre a tothom que no s'estan vulnerant els drets i les llibertats dels independentistes només sinó els de tota una societat. "Les accions de denúncia de caràcter transversal són molt importants" ens va remarcar l'Oriol. Doncs en això treballarem. Som molt conscients que tenim molta feina per fer. Mai ens ha fet por però veure el teu somriure per mi ha estat tot un estímul. I és que en paraules del gran Lluís Llach "i amb el somriure la revolta".