diumenge, 1 de juliol de 2018

Un pressupost de futur?


A principis de maig la Comissió Europea (CE) va presentar la seva proposta de pressupost pel període 2012-2027. Aquest divendres he tingut ocasió de participar en representació del Govern de la Generalitat en un debat sobre la qüestió organitzat pel grup de l'Aliança Lliure Europea a la representació de la CE a Barcelona. Comptarem amb la participació de Ferran Tarradellas, representant la CE que presentà la proposta, i els eurodiputats Isabelle Thomas i Jordi Solé. Amb aquest bloc comparteixo els elements fonamentals sobre el que va tractar la meva intervenció a l'espera que el Govern adopti una posició oficial.

El pressupost és la mostra més clara i fidedigne del compromís polític d'una institució. Jordi Solé ho va il·lustrar amb una cita de Joe Biden: "Don't tell me what you value, show me your budget, and I'll tell you what you value". Que en català ho podríem traduir com "no m'expliquis quins són els teus principis, mostra'm el teu pressupost i et diré quins són". Així doncs, el pressupost pel pròxim període ens diu molt de la credibilitat i solidesa del projecte europeu pels propers anys. Més que cap altra declaració institucional.

Cal ser conscients que l'elaboració del pressupost coincideix amb un moment de certa fragilitat del projecte europeu. La imminent sortida del Regne Unit no només significa una pèrdua de recursos considerable pels pressupostos europeus sinó que també suposa un sotrac en aquest castell de cartes que és avui la Unió Europea dels estats. La recomposició dels equilibris se suma als dos reptes que ha hagut d'afrontar en aquest període: la resposta a la crisi financera i econòmica i la gestió dels refugiats. Dos reptes davant dels quals la CE no ha donat una resposta mínimament satisfactòria i que han afeblit la credibilitat del projecte europeu.

Per sort, des de Catalunya no hem mirat mai cap a Brussel·les des de l'egoïsme sinó des d'una voluntat sincera d'aportar valor, de ser escoltats. Això explica que malgrat les recents decepcions i un saldo fiscal clarament desfavorable - Catalunya va aportar gairebé 1.700 MEUR més del que va rebre, en termes capitatius només va tenir un balanç tan negatiu Suècia i Holanda - l'europeisme a Catalunya hagi mudat majoritàriament a eurocritiscisme però no a euroescepticisme. Probablement perquè som conscients que necessitem "una altra Europa": una altra manera de dir que preferim estar a prop de les democràcies europees malgrat que aquestes siguin més porugues del que voldríem davant la vulneració de drets civils fonamentals a les portes de casa. Esperem fer bones les paraules de Jaques Delors quan deia que el projecte europeu sempre s'enfortia a cops de crisi.



La quantia global del pressupost europeu no genera massa confiança però: s'estanca en termes relatius (1,1% del PIB) i perd recursos en termes absoluts com a conseqüència del Brexit. En termes generals, les bones notícies les trobem en el camp dels recursos propis: el pressupost europeu obre la porta a assumir gradualment la recaptació de part de l'impost de societat, part dels impostos vinculats al comerç dels drets d'emissions i els impostos sobre els plàstics no reciclables. Un pas endavant que encara queda lluny però dels plantejaments formulats en el marc de l'Informe Monti sobre els  possibles nous recursos propis. Fins que la CE no passi a gestionar grans figures tributàries com l'Impost sobre el benefici de les societats o l'Impost sobre el Valor Afegit difícilment tindrà el poder  i l'autonomia política suficient per desenvolupar polítiques pròpies sense estar subjecte al veto dels estats.

Pel que fa a la distribució dels recursos podem apuntar algunes llums i algunes ombres. En el capítol de llums, hi hem de situar l'aposta per una Europa més intel·ligent, amb un increment del 50 per cent de recursos a l'R+D  o la creació del fons de digitalització - una dotació insuficient però un senyal necessari - i el fet de doblar els recursos al programa Erasmus, un dels instruments més exitosos a l'hora de fomentar la mobilitat acadèmica i laboral. Condicionar els recursos pressupostaris al respecte de l'Estat de Dret també seria una magnífica notícia. Ho seria si no haguéssim escoltat massa vegades que a casa nostra la vulneració de drets fonamentals era un "afer intern".

Pel que fa a les ombres, destaco negativament la pèrdua de recursos (7 per cent) de la política de cohesió. Una política que no només persegueix, encara que sigui de manera imperfecta, la convergència europea sinó que també dóna un paper protagonista a les regions. El projecte europeu només el salvarem amb una aplicació més decidida del principi de subsidarietat per respondre a la seva immensa diversitat. Reduir els recursos a la política de cohesió no és una bon símptoma en aquest sentit. Per altra banda, la voluntat de coordinar la política de cohesió amb els semestres europeus recorda ens porta mals records. En el marc dels 4 motors, Catalunya ja va rebutjar de forma clara la condicionalitat macroeconòmica: només faltaria que fent un esforç de complir els objectius de dèficit ens penalitzessin amb menys fons estructurals per formar part d'un estat incomplidor!

Per altra banda, es creen dos nous fons específics: un per fer front a reformes estructurals -  també la de nous estats membres - i un altra per fer front a xocs econòmics asimètrics. Desconeixent el detall de la seva governança, em preocupa que pugui ser una porta oberta a l'Europa de les dues velocitats i a que les polítiques que s'hi implementin no estiguin validades pel Parlament Europeu. Són recursos de totes i tots i els hem de validar entre totes i tots, no? Però potser la pitjor notícia de totes és que els fons destinats a seguretat i control de fronteres creixin molt més que els destinats a política exterior i cooperació al desenvolupament. Deixant a banda les consideracions morals, algú creu que Europa serà un projecte políticament més sòlid posant l'ènfasi en la vigilància de fronteres en comptes de dotar-se d'una diplomàcia i acció exterior sòlida i homogènia? Sabem que aquesta última opció no és fàcil però si ni ho intentem simplement serà impossible.



Per últim, també cal fer unes consideracions sobre els criteris d'implementació d'aquest pressupost. Sovint és tant o més important el "com" com el "què" i el "quant". És per això que vull introduir tres apunts. El primer, respecte el rendiment de comptes. És sorprenent que malgrat la farregosa burocràcia europea encara no hàgim aconseguit garantir un bon ús dels fons europeus. Fa pocs dies el Tribunal de Comptes Europeu presentava un informe molt crític amb els recursos invertits en le tren d'alta velocitat en comparació amb el seu retorn. Que la CE introdueixi els principis de revisió de despesa per fer un nou pressupost és positiu. Però fins que algú no assumeixi les conseqüències del mal ús dels recursos públics europeus, que són de totes i tots, no garantirem que aquestes pràctiques no es tornin a repetir.

Per altra banda seria raonable que el període d'implementació del pressupost plurianual - 7 anys - coincideixi amb el mandat dels europarlamentaris - 5 anys -, ja que sinó es genera una manca de sincronització que perjudica la plena corresponsabilització dels representants polítics i els recursos pels quals han de vetllar. I per últim, en el capítol d'execució, fer un esforç per adequar els instruments als objectius polítics proposats. Per la meva experiència política recent, em sembla evident que la naturalesa dels fons FEDER és molt adient per finançar infraestructures però potser no tant per finançar polítiques de recerca i innovació. Com també em sembla evident que el Fons Europeu d'Inversions Estratègiques (Pla Juncker) no ha aconseguit demostrar la seva addiconalitat (que es desenvolupessin projectes que no es farien sense aquest finançament). No voleu dir que val la pena ser més pragmàtics a l'hora de plantejar-nos què és realment possible?

En definitiva, a través d'aquesta proposta de pressupost pel proper període la Comissió respon amb una veu massa dèbil i poruga a la magnitud dels reptes que ens planteja el futur. La credibilitat i sostenibilitat del projecte europeu demana apostes més decidides. Malgrat pugui semblar paradoxal, aquestes apostes només seran possibles si som capaços de generar un debat més viu en aquells espais on els estats membres tenen menys capacitat d'influència.