diumenge, 12 d’agost de 2018

Pressupostos 2019: expectatives i coherència

Des del Govern aquestes últimes setmanes hem començat a treballar en l'elaboració dels pressupostos pel 2019. És cert que el debat i l'eventual aprovació d'uns pressupostos posarà a prova la capacitat del Govern d'arribar a consensos parlamentaris prou amplis per prendre una de les decisions més importants de l'any: com gestionem els recursos que actualment estan assignats a la Generalitat de Catalunya? I a la vegada si volem que sigui un debat útil, cal que siguem molt conscients de què estem parlant. Saber de què estem parlant és, en definitiva, ser conscients del marge de maniobra real que hi ha en uns pressupostos com els nostres. En aquesta entrada em limito a explicar quines són les principals limitacions que cal tenir present i que ja vaig avançar en aquest fil de twitter.

1. Model de finançament
El 93 per cent dels ingressos del pressupost de la Generalitat estan determinats pel model de finançament. Gairebé un 79 per cent provenen de bestretes de la recaptació impostos en els que no tenim atribuïda cap capacitat de gestió, recaptació, liquidació o inspecció (com és el cas de l'IRPF, l'IVA o els Impostos Especials) i alguns dels fons (transferències) que completen el model i dels quals Catalunya n'és beneficiària. El 14 per cent restant el complementen els mal anomenats tributs cedits totalment: Impost sobre successions i donacions, Impost sobre transmissions patrimonials,...Dic 'mal anomenats' ja que per bé que la seva gestió conforma bona part de les funcions que té encomanades l'Agència Tributària de Catalunya, alguns també queden afectats per normativa bàsica estatal - l'impost de successions n'és un bon exemple -.

Una de les principals funcions d'aquest model de finançament és redistribuir de forma poc transparent els recursos entre els territoris de l'Estat. És a dir, la Generalitat de Catalunya no compta amb els ingresos que es generen al territori (capacitat fiscal) per gestionar el seu pressupost sinó amb el que li assigna el model (recursos totals). 



Això suposa partir d'un desavantatge difícilment justificable. Tal com es veu al quadre de la liquidació del model per l'exercici 2016, Catalunya passa de generar un 19,2 per cent més d'ingressos tributaris per habitant a rebre un finançament per sota la mitjana. Una tendència que, tal i com s'exposa a la nota de premsa que hem publicat recentment des del departament de Vicepresidència, i d'Economia i Hisenda, confirma la tendència dels últims anys.  

2. Política fiscal
La definició del model de finançament i el pes que té en la determinació dels ingressos de la Generalitat ja dóna una idea del marge de maniobra que tenim per definir el sostre d'ingressos tributaris o la progressivitat del sistema. Força més reduït del que entendríem si ens limitéssim a escoltar els debats parlamentaris o les propostes dels grups.

Podem trobar un exercici amb una mica més de detall a un informe elaborat a finals de l'any passat per part de la direcció general de Pressupostos. L'informe es pregunta el nivell de descentralització real de l'Estat Espanyol més enllà dels titulars. Pel que fa als ingressos tributaris de la Generalitat fa la següent segmentació:


És cert que sobre una part important dels ingressos tributaris (55,8%) tenim capacitat de definir tipus i deduccions. Aquest alt percentatge és degut a la nostra capacitat de co-definir aquests elements en una de les principals figures tributàries, l'IRPF. Però val la pena recordar que aquest impost ni el gestionem, ni en som responsables de la seva recaptació; que és el que determina una sobirania fiscal plena com la que disposen les diputacions forals, per exemple.

Malgrat tot, des de Catalunya hem aprofitat aquest marge - fixant tipus més alts i essent menys generosos amb les deduccions - per tal de corregir un model de finançament que ens genera insuficiències cròniques. També val la pena assenyalar que per bé que aquesta diferència ha generat certa mobilitat fiscal - contribuents que canvien la residència per pagar menys impostos - sobretot ha suposat una major recaptació per aquells que han aprofitat aquest marge de corresponsabilitat fiscal. Al gràfic de sota es pot veure un resum dels resultats de l'estudi dels acadèmics David R Agrawal i Dirk Forenmy sobre aquest fenomen. 
L'efecte mecànic que representa la major o menor recaptació pel canvi de tipus (barra blau fosc) és clarament dominant. Suplim les mancances i inequitats del model amb major pressió fiscal, ras i curt.

3. Polítiques de despesa
L'informe de la direcció general de Pressupostos mencionat anteriorment també fa un examen molt pertinent sobre la capacitat que té la Generalitat a l'hora de decidir la política de despesa. Tot i que la IGAE afirmi que les CCAA són responsables del 31,9 per cent del total de despeses públiques cal veure fins a quin punt la legislació estatal condicona els inputs - la remuneració de personal a través dels increments retributius fixats a Madrid, per exemple - o els outputs - definició de la cartera de serveis de serveis socials o sanitaris, per exemple - amb que treballa la Generalitat. Si féssim l'exercici d’excloure les remuneracions de personal i les transferències socials en espècie - que representen un conjunt un 65,7 per cent de la despesa - comportaria que el pes de la despesa sobre la que les CA disposarien de capacitat de decisió seria d’un 10,9% del total. 

En resum, enumerar les principals limitacions del model ens pot ajudar a ajustar expectatives i centrar el debat però també a exigir certa coherència política. Al llarg del debat pressupostari es formularan moltes demandes a favor d'uns pressupostos més socials que siguin capaços de reduir la pobresa i les desigualtats. Unes demandes molt pertinents i fins i tot necessàries. Saber fins a quin punt hi podem incidir ens ha de fer ser més efectius: convertir els pressupostos 2019 en una eina més útil al servei del benestar general. I saber que aquestes limitacions les fixa el govern de l'Estat hauria d'obligar a un exercici de coherència a aquells grups que hi han participat o hi participen: l'exigència al Govern de la Generalitat hauria de ser directament proporcional a la intensitat de la denúncia d'un model d'Estat i de finançament que ens atenalla. Fer una altra cosa és un exercici de cinisme que, com a país, no ens podem permetre. 

1 comentaris:

ROGER MARTI ha dit...

Trobo molt bé les dades que has exposat Albert, però espero que ben aviat es puguin millorar un cop siguem Independents tal com el Govern de la Generalitat ens està dirigint coherentment l'Autonomisme ja està obsoleta i ara nomès ens queda un camí.....que tots ja sabem quín es.....L'independència. Salut.